«La implementació dels QualityRights no pot estar només en mans de les voluntats individuals, cal una llei»

«Els QualityRights són una excusa per canviar totalment la mirada a les persones amb un problema de salut mental. Sense aquests Drets de Qualitat no podríem donar una atenció a la persona des del punt de vista dels seus drets. La Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat aprovada el 2006 establia clarament que els drets de les persones amb qualsevol discapacitat s’han de garantir, però no només garantir, sinó respectar. Per tant, cal que tota la població, els professionals i les primeres persones tinguin molt clar de què estem parlant exactament. Parlem de drets humans, naturalment, però també de drets afegits perquè, lamentablement, acostumem a vulnerar els drets de les persones que no es poden defensar. Sota aquesta idea estem liderant, des del Pacte Nacional de Salut Mental (PNSM) la transformació a l’atenció de la salut mental a Cataluña».

«Durant la pandèmia i quan estava al capdavant del Programa d’abordatge integral dels casos de salut mental d’elevada complexitat del Departament de Salut vam tenir molt contacte amb la OMS perquè, veritablement, era molt i molt complicat garantir tots els drets que ens deien que havíem de garantir en les guies.

Quan es va posar en marxa el PNSM i després de moltes converses amb experts en ètica i amb les primeres persones, vam entendre que calia adquirir un compromís més ferm amb els drets i vam tornar a contactar-hi. En aquest sentit, la proposta ha estat un conveni amb la OMS a través del qual nosaltres ens comprometem a fer difusió i promocionar de forma activa la formació virtual i presencial sobre els drets de les persones amb problemes de salut mental a totes les capes de la societat, i a implementar els QualityRights a l’acció política, tot amb el suport de la OMS.  

Per a la promoció de la formació, que qualsevol persona pot fer en línia a la plataforma d’elearning de la OMS, vam traduir tota la documentació al català i castellà i està a disposició de la ciutadania, a través de Support Girona i de SOM Salut Mental 360.

Ja no són només els professionals els que ho han de formar-se, sinó que la ciutadania ha de comprendre que estem vulnerant molt dels drets d’aquestes persones únicament perquè tenen un trastorn de salut mental.

Alhora estem treballant en una estratègia de formació de formadors que permetrà fer arribar en cascada aquest coneixement a diferents capes de la societat, des de professionals fins a entitats socials i més enllà».

«El primer de tot és formar a formadors que seran els que aniran arreu de la societat a formar persones que, després, podran seguir formant a d’altres persones dins del seu entorn directe. Aquesta formació aporta tota aquella informació que necessita qualsevol persona per poder assumir tots aquests drets, entendre el que diu Convenció, què vol dir respectar els drets i què vol dir garantir. I, sobretot, com la persona amb experiència viscuda en salut mental persona explica què és el que demana, el que sent i el que necessita per sentir-se una igual dins la societat.

El nostre objectiu és arribar a les 100 mil persones formades en tres anys. Per tant, als que hem de convèncer sobretot són a les grans institucions, a totes les patronals. Han d’entendre que aquesta transformació és indispensable.

La formació sola no farà canviar les coses, sinó que caldrà legislar i també possibilitar entorns d’intercanvi d’experiències, de coneixements, divulgació i empoderament a través de grans plataformes, com estem fem amb Support Girona i SOM Salut Mental 360. És tot aquest moviments alhora el que farà possible liderar aquesta transformació».

«És difícil fer la foto des del punt de vista de tot el mapa, però és cert que hi ha moltíssims proveïdors de la salut, experts i professionals que s’ho creuen. I s’ho creuen tant que ells mateixos, abans que nosaltres poséssim en marxa aquesta estratègia, ja ho estaven implementant. Cal entendre que el tema dels QualityRights no és només un tema de drets, en general, sinó que s’hi deriven una quantitat de qüestions molt importants. A tall d’exemple: no es poden fer contencions; no es poden fer ingressos involuntaris segons amb quina metodologia o sense informar la persona afectada; cal que les persones puguin fer una Planificació de Decisions Anticipades (PDA) perquè, en cas de crisi, hagin manifestat abans quina atenció volen rebre; tota la formació dels peer to peer, etc.

El que passa és que tot això no està reflectit com a país a través d’una llei, protocol i circuit. Així que cal agrair molt a tots aquells que s’estan avançant abans que nosaltres, que som molt més lents, puguem consolidar què és el que hauria de fer tota la xarxa de salut mental, que no només és la de salut, hem de pensar també en les llars residències i en les persones que, en algun moment determinat, estan a la presó. Per tant, estem parlant de garantir els drets de la persona estigui on estigui i, per tant, implica més d’un departament dins el Govern.

Dins l’estratègia del PNSM està promoure una llei, el que passa és que això trigarà i, per tant, no esperarem a que es faci una llei de salut mental per començar a consolidar tots aquests temes. Estem implicant tot el Govern per veure com ho hem de fer, però penso que aquest 2024 ha de quedar molt clar quines són les males pràctiques que no s’haurien d’utilitzar i, per tant, fer la formació, donar la informació i mirar indicadors i avaluar».

«Efectivament, aquesta estratègia implica a diferents departaments: Salut, Drets socials, Treball, Educació, etc., ja que la persona es pot sentir vulnerable i no respectada en qualsevol àmbit. Certament és difícil posar en comú, però el PNSM és un pacte de govern, de país, i estem tenint una molt bona resposta a l’hora d’implementar aquestes accions que garanteixin els drets. El que ens demanen des dels departaments és, sobretot, que els informem bé, que els formem i els donem les eines per poder-ho fer. Els cal aquest acompanyament per part nostra perquè no tenen prou experiència ni capacitat per fer aquesta revolució en dos dies. I això és el que estem treballant ara: entendre què necessita cada departament perquè la persona, estigui on estigui, pugui estar tranquil·la i amb una qualitat de vida notable».

«Perquè cal explicar molt bé què és un problema de salut mental, lluitar contra l’estigma i que, des de ben petits, a l’escola, ja sàpiguen que existeix aquesta problemàtica, com qualsevol altre problema de salut.

La vida canvia, la societat avança i l’atenció a les persones amb problemes de salut mental va molt més enllà de de proporcionar una medicació o atenuar els seus símptomes. Va molt mes enllà, la persona que tu tens davant és exactament igual que tu. Per tant, a més a més de pal·liar els símptomes, has d’intentar que recuperi la seva vida i que, per tant, pugui continuar exercint com a ciutadà de ple dret.

Penso que el ciutadà ha de saber que ell també pot tenir un problema de salut mental en algun moment de la seva vida, ens pot passar a tots, i en aquest context cal que es pregunti: què li agradaria que li passés? Com voldria que el tractessin quan va pel carrer, quan està en una sala d'aguts, quan està amb la família o quan està sol? Si un és capaç, per un moment, de posar-se en la pell de l’altra entendrà de la importància de conèixer els seus drets, respectar-los i ajudar, en un moment determinat, a algú que ho necessiti perquè un dia pots ser tu. És per això que es necessita la formació dels QualityRights.

A mi em va passar, per exemple, amb les persones sense llar. De petita em deien que les persones que vivien al carrer eren l’home del sac. És clar, vaig desenvolupar aquesta por i rebuig que m’ha durat fins ara, fins que a traves de campanyes i de tenir-ne el coneixement, he entès que són persones amb vides truncades per diferents motius i que et pot passar a tu o a qualsevol persona del teu entorn. Perquè una causa social acaba rebentant la vida d’una persona. Entendre tot el context et canvia la mirada cap a l’altra i, per tant, et canvia l’actitud.

Necessitem que la gent entengui que les persones sense llar, o les persones amb problemes de salut mental, no s’ho han buscat i no estan en aquesta situació perquè ells volen sinó que hi ha uns condicionants socials o biològics que han fet que aquesta persona hagi de conviure amb aquest problema. I és imprescindible aquest tipus de campanya no es faci des de la compassió, ni la caritat, sinó de tu a tu, des del reconeixement com a iguals».

«Un dia, persones ja mes grans m’estaven explicant què és el que havien patit, quina era la seva experiència, i jo el vaig dir: “Veniu d’un silenci antic i molt llarg”. Aquesta és una frase que apliquem sovint quan parlem del temps de la dictadura, però molt aplicable a la situació que es donava, no fa tantes dècades, amb les persones amb trastorns de salut mental, tancades amb pany i clau i aïllades de la societat.

Aquestes persones són les que han tingut la força de dir: “fins aquí hem arribat”, i, encara que els diguin bojos i els insultin, han dit que ja n’hi ha prou.  Aquesta força és la que ens obliga a la resta a adonar-nos, per això el primer objectiu del PNSM és l’empoderament de la persona i que aquesta pugui conviure amb nosaltres amb les mateixes condicions d’igualtat i qualitat de vida. És molt destacable tota la feina que han fet i fan les associacions en relació a documentació, jornades, campanyes, etc., sense gairebé cap ajuda econòmica. Realment han arribat molt lluny. Per tant, el PNSM està dedicat a ells, és la raó de ser, i que ens permet evitar que cadascú faci el seu camí de forma individual sense arribar a consensos, sense escoltar-nos i posant-nos objectius comuns. Aquesta transformació és un compromís de país».

«Les dues estratègies han d’anat juntes i això alenteix una mica el progrés. En qualsevol cas ho estem fent caminar igualment, consolidant el fet que qualsevol acció que fem ha d’estar alineada amb els Qualityrights. Començarem a avançar a poc a poc i, amb el temps, ambdues estratègies quedaran integrades.

Jo crec que la gent ho accepta, els professionals accepten que no poden continuar treballant sense saber que això és el més important i això m’anima moltíssim perquè, veritablement, tothom s’hi està posant seriosament. No he trobat a ningú reticent, el canvi de mentalitat és espectacular a Catalunya, gràcies també a que estem fent molta xarxa i divulgació».

«Per a mi el principal repte és aconseguir normalitzar al 100% els problemes de salut mental, que la societat estigui preparada per conviure, respectar i ajudar. Per exemple, que els infants reconeguin perfectament els drets de les persones; que la gent no es giri a mirar o a insultar a una persona amb un trastorn de salut mental; que no es jutgi; que no es fugi de situacions viscudes per aquestes persones si hi ha moments de crisi o agitació només per por, sinó que s’acostin, que entenguin. Quan tot això passi, és quan la societat estarà preparada.

Malauradament falta moltíssim, moltíssim perquè la gent entengui quines són les habilitats i les capacitats d’una persona amb problemes de salut mental. Només veiem les incapacitats, només veiem el que no pot fer i no veiem tot allò que podria fer si els hi donéssim un cop de mà garantint els seus drets. És a dir, obrir moltes més portes. Quan totes les portes estiguin obertes per tothom i no tinguem problemes d’un atur exagerat en persones amb problemes de salut mental, o de centres d’aguts a rebentar amb portes tancades... quan comencem a veure que això es normalitza, llavors jo ja seré feliç.»

«És imprescindible que ens els llocs on l’administració te competències, per tant allà on es concentra tota la ciutadania com educació i salut, puguem oferir una formació esglaonada. És a dir, no es tracta de fer una xerrada als infants de 6 anys i ja està, sinó que aquest tema ha d’estar present al llarg del camí educatiu de la persona conforme va creixent i va assumint què significa el compromís social, la diversitat, l’empatia cap al que és diferent a tu, etc., i cal fer-ho dins l’aula des d’educació primària fins als estudis superiors i seguint amb els entorns laborals. Ha d’impregnar-ho tot de forma orgànica».

«Un tema tan important com aquest no el podem deixar a la voluntarietat de les persones o de les institucions. Detectem que hi ha moltes ganes de fer aquests canvis, però se’ns demana concreció sobre quins canvis cal fer, què implica i com s’avaluen perquè sinó serà difícil que es duguin a terme per diversos motius. El context que tenim ara mateix és de manca de professionals en l’àmbit de la salut i un allau de demanda. Això fa que els proveïdors prioritzin l’atenció més immediata o procurar que la persona estigui bé.

És per això que l’administració ha de tenir una estratègia, un compromís econòmic i de avaluació per poder-ho implementar. Amb les estratègies del PNSM aprovades pel Govern podrem posar fil a l’agulla per definir què han de fer els professionals i en quines condicions, i amb quins beneficis per la persona afectada.

No és fàcil perquè encara hi ha qui no entén el valor de l’experiència de la persona amb experiència viscuda a l’hora de tractar i acompanyar. Per això cal donar temps d’atenció, l’hem de garantir des de l’administració i suposa un canvi en la manera de tractar la persona. És difícil, però jo crec que estem molt preparats per fer-ho».

«Crec que som els únics a l’Estat que estem treballant aquest tema com a estratègia de país. És a dir, els únics que hem acabat fent un conveni amb la OMS per aquest tema. Quan parlo amb les altres comunitats autònomes, sí que és veritat que algunes estan impulsant aspectes com els peer to peer o les PDA, però de forma concreta, sense una visió general de tot el teixit social i assistencial. En aquest sentit, Catalunya és força referent en com ho estem fent i tenim previst traduir la nostra estratègia al castellà i a l’anglès per poder explicar o acompanya, si se’ns demana, a altres territoris que vulguin implementar una estratègia.

Bé és cert que a Catalunya fa molts anys que es parla d’aquest tema. Sant Joan de Déu, per exemple, fa més de 20 anys que van començar a introduir la visió de la persona integral, i que ha estat totalment diferent de la resta de serveis que puguin haver-hi a Catalunya. Tot això ajuda a que siguem capdavanters, sobretot per les iniciatives de molts proveïdors i molts serveis.

A nivell europeu jo crec que tenen una altra mentalitat, aquesta mirada la tenen força integrada tot i que també hi ha zones més desenvolupades que d’altres com passa a França, Anglaterra, Itàlia.

Un aspecte molt important és el model de societat. És a dir, les societats mediterrànies la convivència de la família, sense les quals no ens en sortiríem, és molt diferent que societats més nòrdiques o als Estats Units, per exemple. Aquest caràcter i valor que donem a la família és clau per poder fer aquesta transformació. És quelcom que compartim, per exemple, amb països de Llatinoamèrica, en els que la família és el nucli».