«Ser mare em va ajudar a sortir del pou on era»

La meva història amb els trastorns alimentaris es va iniciar quan tenia disset anys, encara que va començar a gestar-se bastants anys abans. Sempre havia sigut una nena molt riallera i dolça, que no feia enfadar a casa per no molestar, perquè a casa ja hi havia prou embolics. Amb els anys, aquest «voler ser qui no soc», sumat al fet que era una nena molt «rodoneta», van començar a crear una Jorgina que no m’agradava gens ni mica, tot el contrari del que pensava el meu entorn.

Des que tinc ús de raó, somiava tenir una família. I en aquests somnis, volia tenir una parella estrangera, potser anglesa o nòrdica, tres fills i viure a l’estranger. En aquesta projecció de la meva vida també hi vaig afegir ser hostessa de vol, i uns anys més tard vaig començar a estudiar per ser-ho. Aquest nivell de vida que em vaig carregar a les espatlles va ser un dels detonants del meu trastorn alimentari.

Així doncs, em vaig trobar amb disset anys en una escola d’hostesses, on era una de les noies més «amplotes» de la classe, odiant el meu cos. A partir d’aquell moment, és quan el «monstre» es va apoderar de mi. No sé ni com ni d’on vaig treure la idea, i llavors no tenia consciència del nom del trastorn que vaig començar a desenvolupar, però més endavant vaig saber que era bulímia. El primer any ho vaig portar en silenci, ningú sabia res de res, però més tard tot va sortir a la llum.

L’inici del trastorn alimentari

Al principi, vomitava tot el que menjava, fins i tot, si només prenia una poma per dinar, també tenia la necessitat de treure-la del meu cos. Com que llavors estava fent una dieta (ma mare m’acompanyava a les revisions amb el dietista), la pèrdua de pes no va estranyar ningú. De fet, vaig fer unes quantes dietes quan era adolescent; ma mare pesava 130 kg abans de fer-se una reducció d’estómac, així que a casa el tema del pes i parlar d’aprimar-se o engreixar-se era molt habitual.

Quan tenia 18 anys va arribar una altra cosa a la meva vida: les drogues. Sortir de festa per evadir-me i, a més a més, aprimar-me molt més de pressa era una ganga! Vaig estar així durant un any, fins que em vaig adonar que, si no marxava d’aquell ambient, acabaria molt malament, i així ho vaig fer. Quan vaig acabar el segon i últim curs d’hostessa, vaig agafar les maletes i vaig marxar a Londres. Era la quarta vegada que hi anava, així que no em venia de nou, però aquesta vegada ho feia a l’aventura i això encara m’emocionava més.

Els catorze anys següents de la meva vida van ser un infern; continuava amb la bulímia, continuava sortint, continuava estant amb nois que eren tòxics per a mi i continuava destruint-me a poc a poc.

Allà la cosa va anar pitjor. Vaig començar a fer afartaments i, després de dos mesos i mig i d’haver augmentat catorze quilos, vaig haver de tornar a casa per demanar ajuda. Va ser en aquell moment quan els meus pares i els meus germans van saber del meu trastorn i també de les meves sortides amb alguna cosa més que l’alcohol.

Mai he sigut amant d’explicar les meves «penes» (és el rol que havia agafat a casa), així que pensar que havia d’anar a un psicòleg em treia de polleguera. Però estava tan malament, que necessitava sortir d’aquell pou. La meva mare va demanar hora per a un psicòleg no especialitzat en TCA, però a la primera visita em va fer una broma tan pesada que ja no hi vaig tornar mai més, no només a aquell psicòleg, sinó a cap altre.

Al cap de poc temps em vaig quedar embarassada de la meva primera parella, una parella que em va maltractar psicològicament tot el que va voler i més. No vaig tirar endavant aquell embaràs i, després d’un any, ho vaig deixar amb ell. Els següents catorze anys de la meva vida van ser un infern; l’infern de veure que cap dels meus somnis es feia realitat: continuava amb la bulímia, continuava sortint, continuava estant amb nois que eren tòxics per a mi i continuava destruint-me a poc a poc. La culpa de no haver estat mare em va perseguir durant tots aquests anys; havia tirat per la borda un dels meus grans somnis i no m’ho podia perdonar. Allò m’enfonsava cada dia, i veure com les persones del meu entorn es casaven i tenien família encara em provocava més culpa i frustració. Llavors va començar a aparèixer la pregunta que poques vegades ens fem: què he vingut a fer en aquest món? Quin és el meu propòsit de vida?

Demanar ajuda, el primer pas per a la recuperació

Vaig demanar ajuda al metge de capçalera, que em va derivar a l’Hospital de Bellvitge, on vaig fer teràpia de grup durant un parell de mesos. Allà es van adonar que no només tenia problemes amb el menjar, sinó que tenia una depressió molt forta. Després d’un any i mig, vaig tocar molt fons i va ser llavors quan vaig deixar la  feina (he tingut moltes feines, molts canvis de pis, molts canvis de població i moltes parelles fallides) i em vaig dedicar a mi. Quan vaig tenir la visita amb el metge de capçalera li vaig explicar que em sentia molt malament, que em volia morir. Recordo que em va fer escriure una carta i, quan li vaig portar l’endemà i la vaig llegar, em va derivar al centre de salut mental de l’Hospital de Sant Antoni, a Vilanova i la Geltrú.

Va ser un primer any molt sabàtic, de caminar molt, de vomitar molt, de fer afartaments i d’estar enfonsada com mai. En aquell temps faig fer un voluntariat a l’associació Amics de la Gent Gran i la veritat és que la «meva iaia» Emília em va ajudar molt, sense ella ser-ne conscient. Però la meva vida va continuar amunt i avall, sempre en moviment:  vaig anar a Úbeda a treballar, vaig marxar a Alemanya un mes a veure la meva millor amiga… I ja tenia 37 anys.

Quan va néixer el meu fill els vòmits van cessar, vaig deixar de fer allò que havia fet durant més de 21 anys, vaig deixar el tabac i vaig deixar de sortir.

I llavors vaig conèixer qui va ser la meva última parella i, al cap de tres mesos d’estar junts, em vaig quedar embarassada. Uau! El meu somni es feia realitat, estava feliç, molt feliç, ell em va dir que estaria al meu costat, però no va ser així i ens vam separar. Va ser un embaràs de molts nervis i molta angoixa, però la meva família sempre va estar al meu costat, i amb la família del pare del meu fill també tenia i tinc molt bona relació.

Per fi va arribar el dia que el Biel va voler sortir, o més aviat el van obligar una mica… El 18 d’agost del 2016, quan gairebé tenia 39 anys, va ser el dia més feliç, emocionant i «acollonant» de la meva vida. Ara ja no es tractava de mi, sinó d’ell, del Biel. Ell necessitaria tot el meu suport, amor i dedicació, així que, per art de màgia, els vòmits van cessar, ja no em passava pel cap fer allò que havia fet durant més de 21 anys, vaig deixar el tabac i vaig deixar de sortir a les nits (tampoc sortia gaire ja).

La maternitat, un punt d’inflexió amb pors i dubtes

El Biel em va donar molta força. Ara té 7 anys, i en aquests set anys m’han sortit pors, inseguretats, frustració, vergonya…, i, segurament, algunes d’aquestes emocions i simptomatologies les hi he passades a ell, perquè els nens s’emmirallen en allò que veuen. I, encara que jo m’he treballat molts d’aquests aspectes, veig en ell que li costa encaixar la frustració, que ho vol fer tot perfecte, que ho vol tenir tot controlat, que no vol fallar als seus amics, que calla per no fer enfadar, que fa els possibles per ser acceptat al seu grup… I em fa por que passi pel que jo he passat. Però faré tot el que estigui a les meves mans perquè no sigui així!  És per això que jo ara em dedico, com a terapeuta, a ajudar a persones amb TCA. És per això que no deixo de formar-me, que he fet moltes teràpies i que en continuaré fent, fins que em faci falta. I és per això que el meu fill té el suport d’una psicopedagoga des de fa uns mesos.

De vegades tinc por que el meu fill passi pel que jo he passat i veig en ell algunes de les meves inseguretats i frustracions. Però estic fent tot el que puc perquè no sigui així.

Tinc dislèxia i trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), i vaig créixer creient que era ximple, que no servia per a res, que era incapaç de mantenir res de manera estable i que la meva vida no valia res. Però des que ho vaig saber, no fa gaires anys, m’he adonat de com n’he estat de valenta tota la vida, i he aconseguit estimar-me i acceptar-me tal com soc. Ara és quan respecto el meu cos i la meva vida.

El meu fill em va salvar del pou on era. Per a mi, ell és i serà el meu superheroi i jo ho faré tan bé com pugui per ser la seva mare superheroïna, amb els meus defectes i virtuts, amb les meves coses bones i dolentes, amb els meus errors i aprenentatges, però, sobretot, amb el meu amor i la meva presència, perquè al final, el que els éssers humans necessitem és amor i presència, i això és quelcom que tothom està capacitat per donar. I si algú no en sap, en pot aprendre.

Aquell 18 d’agost del 2016, no només va néixer el Biel, també vaig tornar a néixer jo.

Aquest testimoni és possible gràcies a l'Associació contra l'Anorèxia i la Bulímia (ACAB).