El paper de la família i de l’entorn de les persones en risc de suïcidi

L’entorn que conviu amb una persona en risc de suïcidi és clau en la prevenció de la conducta suïcida. El vincle amb l’àmbit clínic és fonamental per tal d’augmentar la protecció en les persones que poden estar en risc de suïcidi, però l’entorn proper és el col·lectiu que ha d’afrontar les cures informals i que, segons diferents estudis, esdevé el més impactat per la càrrega psicològica d’aquesta vivència.

També sabem que la conducta suïcida és més freqüent entre persones solteres, divorciades, que viuen soles o que tenen mancances de suport social. En aquest sentit, el nombre i la qualitat de relacions socials de les persones ha patit un gran empobriment, a causa de l’individualisme instaurat a la nostra societat de consum, en què s’evidencia la pèrdua de vincles interpersonals i la disminució dels espais de relació comunitària, que ens porten a situacions de més vulnerabilitat i aïllament social.

En el marc del Pla de Prevenció de Suïcidi a Catalunya, s’identifica l’entorn comunitari com un element principal en la prevenció de la conducta suïcida i es defineixen diferents actuacions per tal d’acompanyar i d’involucrar les famílies, les amistats i els companys i companyes de feina, que esdevenen l’entorn protector d’una persona en risc de suïcidi.

Algunes d’aquestes propostes són:

• Generar guies específiques.
• Oferir serveis d’assessorament sobre estratègies preventives i signes d’alerta.
• Incorporar la família en el procés d’atenció a les persones en situació de risc de suïcidi amb antecedents previs de conducta suïcida.
• Involucrar l’entorn en el pla de seguretat o en pla individualitzat de la persona.
• Donar suport a la família després d’un intent de suïcidi.

Per tant, hi ha un consens ampli en el fet que les mesures de prevenció han d’anar més enllà de les polítiques estrictament sanitàries. Sabem que és necessari reforçar el sistema de valors de la nostra societat, cultivant des de la infància habilitats i competències com la comunicació i la capacitat de resolució de problemes i d’afrontament, que ens puguin ajudar a potenciar aquesta protecció cap a les persones del nostre entorn que puguin estar patint emocionalment. En definitiva, ser capaços d’augmentar la cohesió interpersonal i potenciar l’empatia de cadascú de nosaltres en relació amb el patiment aliè. Com a entorn, és prioritari incidir en aquells factors de protecció del context de les persones en possible risc de suïcidi, per tal de vincular-les a la vida, sabent que aquest propòsit vital correlaciona negativament amb la desesperança i, per tant, amb el risc de suïcidi.

Però, com ho fem? Què necessitem saber les famílies, les amistats i els companys i companyes de feina per poder acompanyar, reduir el patiment aliè i alhora protegir-nos de l’impacte que aquesta situació comporta en la nostra qualitat de vida?

Com afecta l’estigma de la conducta suïcida a la família i a l’entorn

Hi ha moltes creences limitants, fruit de l’estigma associat al suïcidi, que no ens permeten portar a terme el nostre rol amb efectivitat. Sovint, la família esdevé el vigilant-responsable i això fa augmentar la seva angoixa i contribueix a incrementar la percepció que la persona en risc és una càrrega per a la seva família o entorn. Si acompanyem una persona que ja ha portat a terme una conducta suïcida, la por a la repetició portarà a l’entorn a una situació d’estrès sostingut, i apareixeran els símptomes relacionats amb l'anomenat estrès de la persona cuidadora:

• Sentiment de preocupació constant.
• Sentiment freqüent de cansament.
• Poca capacitat de concentració per portar a terme les tasques habituals.
• Pèrdua d’interès en activitats amb les quals es gaudia.
• Augment de la irritabilitat.
• Aïllament social produït en moltes ocasions per l’estigma de la conducta suïcida del familiar.
• Falta de control de la situació, a causa de la mancança de recursos per afrontar la situació.

L’entorn d’una persona en risc de suïcidi experimenta l’anomenat estrès de la persona cuidadora, que cal reconèixer per buscar ajuda. 

Sabem que el suïcidi en si mateix s'associa amb estereotips negatius i els supervivents d'intents de suïcidi experimenten tant l’estigma del trastorn mental com el del suïcidi, fet que pot contribuir a augmentar el risc de suïcidi consumat. També entre els membres de la família es reflecteix aquest estigma, a través del llenguatge que evita la utilització del mateix terme suïcidi, que es substitueix per «l'accident» o «quan va passar allò», entre altres expressions. La família i l’entorn generen un mite sobre el que va passar, i sovint limiten la involucració d’altres persones de l’entorn, fet que dificulta l’ampliació de la xarxa de protecció.

Un dels moments més durs per aquest entorn és el posterior a una temptativa, en què el seguiment i el suport comunitari és determinant per evitar repeticions i per assegurar un procés de recuperació sostinguda. Les persones donades d'alta sovint no tenen suport social i es poden sentir aïllades un cop abandonen l'atenció, així com la família es pot sentir també desemparada i amb recursos limitats per fer un acompanyament correcte. S’ha demostrat que el seguiment i el suport comunitari són eficaços per reduir les morts i els intents de suïcidi entre les persones que han estat donades d'alta recentment.

El risc després d’una temptativa de suïcidi

El fet d’haver realitzat un intent de suïcidi és un dels predictors més robustos de conducta suïcida futura. Per aquesta raó és fonamental acompanyar d’una manera adequada a la persona en risc durant els mesos posteriors a una temptativa.

En el cas de produir-se una temptativa, el més freqüent és que s’hagi d’acudir als serveis d’urgències d’un hospital perquè la persona pugui ser atesa de forma multidisciplinària, des dels punts de vista físic i mental. Aquest pot ser el primer contacte amb els serveis de salut mental i s’hauria d’aprofitar per replantejar tot el que ha passat i veure com es pot abordar d’ara endavant. Podríem dir que un moment de crisi com aquest pot constituir una oportunitat per fer un «reset» i poder mirar el futur de manera diferent.

Algunes de les persones que acudeixen a urgències requeriran un ingrés hospitalari, mentre d’altres seran vinculades de forma preferent als serveis ambulatoris de salut mental. En ambdues situacions, un cop la persona és donada d’alta, és aconsellable oferir algunes estratègies a la família o entorn proper perquè puguin detectar i prevenir des de la seva òptica situacions potencials de risc en el dia a dia.

La recomanació més important per a la família és que escolti activament la persona en risc i no defugi les converses difícils que pugui generar aquesta escolta. Parlar de la conducta suïcida no n’incrementa el risc, sinó que el redueix.

També resulta rellevant informar sobre aquells senyals d’alerta als quals s’ha d’estar atent i buscar una xarxa de protecció per no estar sols en l’acompanyament de la persona en risc. Finalment, és fonamental transmetre que si s’identifiquen situacions de risc s’han de comunicar a la persona professional referent i evitar l’establiment de pactes de silenci amb la persona en risc que poden resultar contraproduents.

Consells per fer un bon acompanyament

La família, doncs, i especialment en l'adolescència, és el principal factor protector contra la mala evolució de la conducta suïcida. Així que, més enllà dels recursos dels quals poden disposar les famílies, també és important el paper que assumeixen per assolir quatre aspectes que són bàsics en la prevenció del suïcidi: la reducció del malestar, l’increment de l'esperança, l’increment de la sensació de pertinença i la reducció de la capacitat de suïcidi. Alguns consells sobre com fer aquest acompanyament proper i protector són:

• Eliminar o custodiar l’accés a mètodes letals que hi pugui haver en l’entorn familiar.
• Procurar que la persona en risc  compleixi el seguiment ambulatori especialitzat, fins i tot en els moments en què no hi troba sentit a fer-ho.
• Transmetre esperança: «D’aquesta en sortim junts, amb paciència i sense pressa, però ens en sortim».
• Fomentar la participació social i familiar, promovent que la persona en risc vegi les seves amistats i que li diguin que és important per a tots.
• Traslladar-li la idea que ens sentim bé podent ajudar-lo, que  tots podem passar per un mal moment com el seu, i que, de vegades, ajudar els altres dona sentit a les nostres vides.

Recursos del sistema sanitari

Els serveis d’Urgències i l’Atenció Primària solen ser les portes d’entrada més freqüents al sistema sanitari després d’un intent de suïcidi. En ambdós casos, es demana valoració psiquiàtrica urgent després de l’estabilització física dels potencials danys derivats de la temptativa. A la persona se li farà una valoració d’estat mental i risc suïcida per determinar la millor actitud que cal seguir per garantir una bona evolució del procés.

Normalment, es decideix hospitalitzar després d’una temptativa aquelles persones que:

• Presenten símptomes greus d’un trastorn mental.
• Han dut a terme una temptativa autolítica amb alta letalitat.
• Tenen un risc suïcida elevat i mantingut.
• Tenen dificultats en el funcionament autònom i una alta vulnerabilitat social.
• No tenen un entorn contenidor que pugui constituir una xarxa de protecció adequada.

Quan no es donen aquestes situacions, se sol fer una derivació preferent a un centre de salut mental (d’adults o infantojuvenil, en funció de l’edat) o, si hi ha un problema d’addicció concomitant, al centre d’atenció i seguiment a les drogodependències en l’àmbit ambulatori. En aquests centres, equips multidisciplinaris integrats bàsicament per professionals de la Psiquiatria, Psicologia, Treball Social i Infermeria presten una atenció especialitzada en règim ambulatori.

La realització d’una temptativa és una oportunitat de vinculació o revinculació amb el sistema sanitari.

En tots aquests dispositius és fonamental la interacció dels professionals amb la família i amb l’entorn proper de la persona que ha realitzat l’intent suïcida. La família constitueix un element bàsic per reconstruir la situació de la persona en risc i per garantir una xarxa de protecció en el dia a dia, a més, des del sistema sanitari s’és conscient del patiment que comporta per a una família que un dels seus membres estigui en risc suïcida.

Si la persona en risc ho autoritza, sempre s’intenta contactar amb la família per acompanyar-los durant el procés, a més d’establir un flux d’informació recíproc i decidir un pla d’actuació. És important esmentar que, en general, si la persona en risc no ho accepta, el personal sanitari no podrà informar la seva família.

Programes i recursos de prevenció del suïcidi a Catalunya

En els darrers deu anys s’han desenvolupat dins del sistema sanitari de Catalunya diferents programes i recursos enfocats a la prevenció del suïcidi. Entre ells, destaquem el Codi Risc Suïcidi, el Pla de Prevenció del Suïcidi de Catalunya 2021-25 (PLAPRESC) i els telèfons d’atenció directa que s’han creat en l’últim any.

El Codi Risc Suïcidi (CRS)

El Codi Risc Suïcidi (CRS) és un protocol d’actuacions assistencials i preventives de la conducta suïcida que el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya va engegar l’any 2014 i que dona cobertura completa a tota Catalunya des de l’any 2016. L’objectiu principal del programa CRS és detectar precoçment persones que han realitzat un intent de suïcidi o que presenten un risc alt de suïcidi i proporcionar-los atenció urgent i seguiment preventiu continuat, segons el nivell de risc. L’activació del CRS es fa des dels equips de salut mental de tot el territori català i, sobretot, des dels equips d’Urgències. La part més innovadora del programa CRS és que assegura una visita d’atenció especialitzada ràpida després de l’alta hospitalària o d’urgències, en un termini màxim de 10 dies per als adults i 72 hores per als menors de 18 anys, i una trucada telefònica de seguiment en el termini de 30 dies.

Pla de prevenció del suïcidi de Catalunya 2021-2025 (PLAPRESC)

El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya té en funcionament des de 2021 el Pla de prevenció del suïcidi de Catalunya 2021-2025 (PLAPRESC), una eina de prevenció coordinada pel Dr. Diego Palao, que s’ha treballat conjuntament amb associacions de salut mental i amb entitats de familiars i supervivents. El PLAPRESC té com a objectius reduir la taxa de temptatives i mort per suïcidi i reduir l’estigma social mitjançant actuacions de tipus comunitari.

Telèfons d’atenció directa

Entre algunes de les accions del PLAPRESC destaca la creació de la central de coordinació professional de salut mental del 061 Salut Respon per atendre i prevenir el suïcidi, que funciona des de juny 2022. Es tracta d’un equip sanitari d’assistència i atenció telefònica especialitzada amb especialistes en salut mental –d’Infermeria, de Psicologia i de Psiquiatria– que ofereix servei les 24 hores els 365 dies de l’any a persones amb conducta o ideació suïcida, però també als familiars i a les persones properes. Aquest equip té també la capacitat d’activació del CRS per assegurar una  vinculació ràpida amb el sistema sanitari

En la mateixa línia, en l’àmbit estatal, el Ministeri de Sanitat va crear el maig de 2022 la Línia 024 d’atenció a la conducta suïcida

És rellevant esmentar que la línia telefònica pionera per a la prevenció del suïcidi a Catalunya és la creada el novembre 2020 per l’Ajuntament de Barcelona. Es va habilitar el telèfon d’atenció gratuït 900 925 555, operatiu les 24 hores amb el guiatge de la Fundació Ajuda i Esperança. El servei l’ofereixen persones voluntàries que s’han seleccionat i format per atendre aquest tipus de trucades, i les coordina i supervisa un equip de psicologia i un comitè d’expertesa. Aquesta iniciativa es va desenvolupar dins d’un pla de xoc en Salut Mental que incloïa també l’activació d’un punt d’atenció ubicat a l’espai Barcelona Cuida, pensat per atendre familiars, amistats i persones de l’entorn laboral de les persones amb risc de suïcidi, gestionat per l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi (ACPS) i per l’associació Després del Suïcidi – Associació de Supervivents (DSAS).

Recursos comunitaris per acompanyar les famílies i les persones en risc 

La necessitat d’enllaçar l’àmbit mèdic, familiar i comunitari és fonamental en la prevenció del suïcidi, i en aquest sentit és important que les famílies i entorn puguin buscar suport en:

• Professionals de referència que els donin l’assessorament i els ajudin a entendre bé la conducta suïcida.
• Professionals de Treball social, que els oferiran recursos adients per a la situació del seu familiar.
• Entitats especialitzades en el trastorn que tingui el familiar, en cas que hi hagi un diagnòstic.
• Associacions de familiars especialitzades en conducta suïcida.
• Grups psicoeducatius per als familiars, que s’ofereix als centres d’atenció primària, als centres de salut mental i a les associacions especialitzades en conducta suïcida.
• Professionals que els puguin ajudar a afrontar la situació. Si cal, es pot buscar un suport psicològic addicional.

En definitiva, cal la implicació de la família, de les amistats, dels companys i companyes i de les persones professionals de salut mental per reforçar la xarxa protectora de la persona que pot estar en risc de suïcidi, i cal fer-ho de forma conjunta, trencant amb l’estigma associat a aquesta conducta. Cal establir un diàleg actiu amb nosaltres mateixes, amb la persona que pateix i amb l’entorn professional per tal d’augmentar la protecció, no només de la persona en risc, sinó de l’entorn que es veu involucrat en el procés de recuperació.