«És esgotador haver de contenir-te contínuament per por de ser jutjat»

El Raúl va començar a ser conscient que tenia trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH) als 35 anys, i, després de «passar de metge en metge», va arribar el diagnòstic per confirmar-ho. «Vius pensant que ets un desastre, que no t'assabentes de res, que ets despistat, que ho perds tot... que simplement ets així», ens explica. És llicenciat en Ciències de l'Activitat Física i de l'Esport (CAFE), treballa mitja jornada com a animador sociocultural en una residència d'avis i l'altra com a entrenador personal en un gimnàs, i encara li queda temps per a les seves dues grans aficions: el voleibol, entrenant i exercint de president en un club, i el rugbi. Déu-n'hi-do! «El TDAH et posa impediments, però és en les mans de cadascú superar-los. Ara bé, porto 45 anys lluitant i fustigant-me, i arriba un moment en què et canses. El TDAH és esgotador», confessa sense perdre el somriure.

Un dia de la vida del Raúl és normalment una carretada d'activitats, però ara li toca parar, perquè s'està recuperant d'un trencament i una operació al peu. Quan descriu la seva situació actual, la seva cara es transforma i el seu to de veu perd energia: «Ara no faig res, no tinc ordre ni rutines, i això em va molt malament, és una bogeria per a mi. Intento enganyar-me a mi mateix, fer ximpleries, passar l'estona...Però he passat èpoques molt dolentes, de fer el dropo, d'enganyar-me a mi mateix dient que estic bé, de molt de descontrol, de no fer bé la rehabilitació del peu...».

La impulsivitat, la inatenció i la gestió de les emocions

El Raúl ens explica com han impactat en la seva vida alguns dels símptomes més evidents del TDAH, com són la inatenció i la impulsivitat, i ho fa amb un relat que exemplifica perfectament les conseqüències d'un acte que podria semblar una simple distracció. «Tu pots perdre la carpeta amb els apunts de la universitat, que ja de per si són un desastre, però a sobre en aquesta carpeta estaven els apunts que t'havia deixat un company de classe. La gent pot pensar «va, tampoc és tan important», però no saben l'estrès que produeix pensar, amb 18 anys, que has perdut alguna cosa que no és teva i com li ho diràs a aquest company, i més, quan aquest mateix any has perdut tres mòbils, portes sis suspensos, més les discussions amb la família, més dotze borratxeres, més un accident amb el cotxe...».

Les persones amb TDAH no sabem gestionar les emocions, i això sí que és un problema. Hauríem de parlar menys d'hiperactivitat i més d'emocions.

I continua el seu relat, introduint-hi la impulsivitat i la gestió de les emocions: «I si he perdut els apunts i em sento fatal, potser ho paga el forner, que no en té cap culpa, a qui no dic ni bon dia; i quan arribo a casa, la meva mare m'ha preparat el menjar i li parlo malament, i agafo el plat i em tanco a l'habitació, fent el buit a tota la meva família. Però és que després entrenaré i feré les 25 activitats que haig de fer, m'agradin o no, perquè, com soc hiperactiu, necessito gastar tota la meva energia, i ho paguen els meus companys d'equip i el meu entrenador. Em poso rebel, «Ah, que vols que faci això?, doncs no em dona la gana de fer-ho». I tothom m'ataca, perquè jo estic rebotat, i com més m'ataquen, més ataco jo. I després tinc un càrrec de consciència terrible perquè l'he cagat tot el dia i, a més, com que tinc insomni, no dormo pensant que demà li haig de dir al meu company que he perdut els seus apunts, que és la causa de tot el que m'ha passat...I així ha estat el meu dia meravellós, perquè tot es va acumulant en la vida d'un TDAH».

I en tot aquest procés de malestar, la gestió de les emocions hi juga un paper important. «Les persones amb TDAH no sabem gestionar les emocions, i això sí que és un problema», remarca en Raúl i reivindica «parlar menys d'hiperactivitat i més d'emocions».

Les addiccions i les obsessions

Les persones amb TDAH poden mostrar conductes desafiants i rebels, poden actuar sense pensar en les conseqüències i tenen més risc de presentar conductes addictives, com el consum de substàncies. Raúl explica sense embuts la seva relació amb les addiccions i amb les conductes sexuals de risc, que li han provocat «més malalties de transmissió sexual del que és normal» i, fins i tot sabent-ho,«se me'n va de les mans».

«Jo he tingut problemes d'addicció i és una xacra, però estan aquí», afirma. «Podem caure en qualsevol cosa: jocs d'apostes, drogues, esport, sexe...Anem a buscar tot el que ens aporta dopamina». Però matisa que no només es tracta de «coses dolentes», sinó de qualsevol cosa que li pugui interessar: «Com t'agradin les matemàtiques, pots ser el millor matemàtic del món, però el problema és que se't pot oblidar dutxar-te, menjar i fer pipí; pots convertir el que t'agrada en una obsessió. Si t'agrada l'art, pots passar-te tots els dies al Prado dotze hores, i si t'agrada l'atletisme, pots rebentar-te els genolls de tant entrenar. Això és el TDAH».

Família, relacions personals i feina

El Raúl nen i adolescent va donar «molta guerra», sobretot comparat amb els seus germans, que sempre «eren molt bons i treien molt bones notes». Com passa sovint, i més quan no està diagnosticat fins a l'adultesa, el TDAH va complicar el seu aprenentatge i va haver de repetir vuit cursos per poder superar els estudis. «No he trencat un fanal en la meva vida, però aquesta situació a l'escola era un drama a casa meva», recorda. I també mira enrere per rememorar les èpoques rebels, que van ser complicades per a la seva família, de qui assegura «no mereixo, perquè més d'una vegada m'haurien d'haver donat una puntada de peu al cul».  

Podem enganxar-nos a qualsevol cosa: jocs d'apostes, drogues, esport, sexe...Però no sols a coses dolentes, sinó que tot el que t'interessa o t'agrada es pot convertir en una obsessió per a tu.

A més dels estudis i la família, el trastorn ha interferit i interfereix en altres àmbits de la seva vida, com en les relacions de parella i amb les amistats, i a la feina, que n'ha tingut moltes al llarg de la seva vida, amb aquesta necessitat de canvi constant que l'ha portat també a viure en diversos països. «Soc un cul inquiet», es defineix rient.

El Raúl ha anat superant totes les dificultats que ha suposat tenir TDAH en la seva vida, amb esforç, això sí. «Les barreres te les poses tu, però és cert que tenir aquest trastorn és esgotador, és una lluita constant en la qual et castigues constanment pensant en tot el que podries o hauries d'haver fet i en tot el que fas malament». I en aquest cansament entra en joc l'estigma: «Quan tens un trastorn et mesuren amb una doble moral. Haig de ser doblement bo perquè soc doblement jutjat. Em sento doblement observat a tot arreu. Haig de ser maleducat com la resta, però no maleducat de més, en un món cínic i hipòcrita que m'exigeix que em contingui, que em retingui, per por de ser jutjat contínuament. I això és esgotador».

Aquest testimoni és possible gràcies a l'Asociación Madrileña de Adultos con TDAH (AMATDAH) .