L'arrel dels trastorns de la conducta alimentària

Les manifestacions d'un problema alimentari poden ser molt variades. Les més habituals van des d’evitar la ingesta, afartar-se, provocar-se el vòmit, prendre laxants o fer exercici de forma compensatòria, entre d’altres.

Aquesta és la part que varia segons cadascú, i que segons cada manera de ser s’expressarà diferentment. També és una part que acostuma a transformar-se al llarg del temps. Sovint es comença per intentar restringir i s'acaba barrejant els intents de retallada amb sobreingestes, pica-pica i afartaments, amb o sense conductes compensatòries.

En els trastorns de la conducta alimentària sovint s’utilitza la figura de l’iceberg, del qual en veiem la punta, el més evident, però que té sota l’aigua les autèntiques causes amagades.

Però què hi ha més enllà del símptoma amb el menjar? Què s'amaga sota la superfície?

Problemes emocionals, baixa autoestima, inseguretats psicològiques o d’imatge personal, de vegades vivències traumàtiques, por a no ser acceptat, a no encaixar, a l'abandonament o, simplement, a expressar-se. Angoixa. I patiment silenciós.

Quan naixem, tots arribem amb una biologia predeterminada, una herència que ens determinarà tant a nivell físic com en l'estil psicològic. Les característiques mentals amb què arribem equipats són el que s'anomena «temperament», i les físiques són la «constitució». Sobre aquesta base la vida ens transforma. Partint dels models que tenim més a prop –normalment la família– i dels que més tard es van incorporant –parents, amics, models socials que ens van influenciant–, es va construint l'autoestima. També les habilitats emocionals i per relacionar-se –com expressar-se i comunicar, com gestionar el malestar, com vestir-se, què menjar– es van aprenent a partir d'aquests models. Uns models que, alhora, s'han après d'altres abans.

Tothom necessita sentir-se acceptat

A la infància, és l'acceptació per part dels referents immediats, que són els pares, el que comença a construir una bona autoestima a través del vincle afectiu.

Posteriorment, arriba l'obertura al món en l'etapa que segueix la infància, l'adolescència, en què es busca una identitat pròpia.

Partim d'una sèrie de creences, tant familiars com pròpies. Unes són heretades i les altres ens les anem formant. Per un procés d'aprenentatge i segons els fets vitals, anem modelant la personalitat sobre aquesta base.

Algunes d'aquestes creences, a la vegada, les van heretar els pares. Cada família té el seu estil relacional, la seva forma de comunicar-se, i cada membre dins de la família a la vegada té el seu. A vegades aquests models encaixen amb el temperament propi; d'altres hi entren en conflicte, fet que pot fins i tot crear contradicció, oberta o encoberta.

La falta de models parentals o el fet de no sentir-se identificat amb els que es té, l'estil de comunicació o la manca d'aquesta, i la repressió o el descontrol de l'expressió emocional són alguns dels trets comuns que trobem als diferents trastorns alimentaris. Són models que caldrà atendre durant el procés de canvi i adaptació, que és part del tractament, perquè la recuperació és possible, però necessita temps i un esforç no només de la persona amb el problema alimentari, sinó també del seu entorn.

És important no defallir. Tirar endavant i enrere, i endavant un altre pas. Experimentar, buscar noves maneres de gestionar el malestar. I potenciar alhora l'enorme esforç i capacitat d'amor guaridor que fa que tot pare, mare, germà, parella o amic d'una persona amb un trastorn alimentari vulgui la curació i el deslliurament cap a un camí més saludable, encara que no se sàpiga com aconseguir-ho, com trobar la forma de comunicar i d'ajudar, o de demanar aquesta ajuda. Per això, precisament, cal buscar tractament especialitzat.

Cal no deixar de banda les vivències traumàtiques que a vegades ocorren: experiències de soledat, abandonament, adopció, pèrdua, malalties greus i, fins i tot, defuncions; a vegades abusos, bullying, vergonya, confusió... Quin nen és prou fort per defensar-se tot sol, o per veure-hi clar i poder expressar què necessita a nivell emocional?

A vegades és quan es construeix el cercle d'amics quan apareix el conflicte, la rebel·lia adolescent de què tant es parla. O quan es busca parella sentimental. En la cerca de models, les xarxes socials també tenen avui en dia un paper rellevant, i no sempre positiu.

En qualsevol cas, arriben etapes a la vida en què apareixen crisis. I les afrontem en funció del nostre bagatge, i posant en marxa els nostres recursos per adaptar-nos (o no). Però no sempre es troben aquests recursos interns.

Treballar per canviar i reequilibrar

Dit això, tornem a la pregunta. Què hi ha més enllà del símptoma alimentari?

Hi ha un desajust, un desequilibri. Entre com s'és i com es voldria ser. Entre el que se sent i es pensa envers un mateix i el que es creu que els altres esperen o pensen d'un mateix. Entre els recursos propis i la situació de crisi amb la qual la vida ens enfronta.

Hi ha por i inseguretats. A vegades, comentaris desencertats que poden fer molt mal. I es busca obtenir seguretat intentant controlar el menjar i el físic, perquè són coses concretes i materials, que sembla que es puguin modificar lliurement i per compte propi, sense necessitat de ningú. I, més enllà d'un cert punt, no és així. I la pretesa solució esdevé trampa.

Es busca sentir-se més vàlid per encaixar a través del físic. Passant hores al gimnàs o vomitant d'amagat. «Quan vaig deixar de menjar em sentia poderosa», deia en una visita una noia amb anorèxia.

Tothom vol sentir-se integrat, trobar el seu lloc al món, però sovint s'acaba atrapat. Perquè el trastorn alimentari funciona a la pràctica com una addicció que neix d'una necessitat, que va quedant soterrada més i més endins. «No sabia què fer per fer callar el meu cap», diu la Sandra, que ens ha regalat el seu testimoni per ajudar.

Per què falla aquesta estratègia?

Aquesta estratègia de pretendre «controlar l’aspecte físic» no funciona perquè en lloc d'enfrontar els problemes reals de manera directa, es desvien. Problemes que sovint no se saben ni expressar en paraules, però que associen emocions intenses en unes edats ja de per sí intenses.

A través del TCA es (mal) permet l'expressió d'emocions negatives, s'aboquen al menjar i al cos, i s’acaba odiant la substància mateixa amb què la natura ens ha dotat. I d'aquesta manera els malestars no es gestionen realment, sinó que es disfressen.

Acaba essent com si la persona es fes bullying a si mateixa, un maltractament autoimposat, mentre que la necessitat de fons mai queda satisfeta. «Em veig millor... però encara no prou» és una frase que contínuament sentim dir a les persones que atenem. Quan els preguntem com és que encara no es veuen bé, la majoria no troben resposta, però senten que és així.

El «no estic bé» acaba transformant-se en «tinc massa panxa i per això no estic bé». A poc a poc esdevé una obsessió. Perquè si el problema es concreta en la panxa, esdevé més abastable que el no sentir-se capaç o acceptat. I en lloc de deslliurar, l’obsessió atrapa com una mala parella. I així, els problemes originals de fons continuen sense tocar-se. I tot això passa en una etapa de pujada hormonal i maduració del sistema nerviós (atenció a la biologia de fons) i d'emocions especialment intenses, com és la pubertat i l'adolescència; un moment en què és més fàcil pensar en blanc o negre que descobrir l'escala de grisos, en què la pressió social es fa més forta sobre una personalitat que s'està desenvolupant i que busca models estètics i de comportament en què emmirallar-se.

I així, el problema alimentari, que ningú desitja, esdevé obsessió perquè acompleix una necessitat, la finalitat de canalitzar angoixes i frustracions que no se saben expressar o resoldre d'una forma més natural i directa. I arriba un moment en què, com diu la Marta (un dels testimonis que encoratgem a llegir), «sembla més fàcil estar malalta que sortir de la malaltia».

I què caldrà fer en darrera instància, un cop la part alimentària hagi tornat a encarrilar-se (sovint al principi per força no pas per grat)? Doncs, primer de tot, demanar ajuda per poder retrobar, reparar i arribar a expressar totes aquestes emocions taponades al llarg dels anys d'una forma més adaptativa i clara, i no a través del menjar. És com si haguéssim perdut una motxil·la pel camí, que pesava però on hi teníem coses importants, i haguéssim de tornar a buscar-la i veure què en volem fer del contingut. Acceptar l'ajut per canviar a poc a poc el que no ens agradi o, si no és possible, assumir-ho i poder-ho manegar. Adquirir (o reajustar) habilitats comunicatives i de gestió emocional. Obrir-se en lloc de tancar-se. Connectar amb un mateix. I descobrir i potenciar els recursos propis, que sovint no es perceben o no es valoren. I, en darrera instància, examinar les pròpies creences i reconduir-les, si cal, per poder encarar la vida en lloc de sentir que ens aclapara.

Perquè cap acceptació externa supleix la d'un mateix.