www.som360.org/ca

Al llarg dels anys he participat en diversos Grups d’Ajuda Mútua (GAM). Quan vaig arribar a ActivaMent Catalunya Associació venia amb moltes inseguretats, amb molta necessitat d’escoltar i ser escoltada, d’expressar-me lliurement sense ser jutjada… i ni jo mateixa ho sabia perquè no sabia que existissin els GAM.

Els GAM estan formats per persones que comparteixen una mateixa o similar experiència. Als nostres GAM compartim l’experiència de tenir problemes de salut mental, de ser supervivents de la psiquiatria, de tenir l’experiència del trastorn mental o patiment psíquic, persones psiquitritzades (cadascú es defineix com se sent més còmode segons la seva història de vida).

He participat en grups d’ajuda mútua mixtos i no mixtos, pel que fa a gènere. En tots els casos sempre han estat GAM en primera persona (és a dir, no hi havia ni familiars ni professionals), funcionant de manera horitzontal, sense jerarquies, amb autogestió de la moderació i del mateix grup, amb un compromís de confidencialitat i d’assistència.

Per a mi, un GAM és un espai de seguretat on és molt important, i de fet és una norma la confidencialitat, per poder expressar-te lliurement i sense por a ser jutjada.

Gran part de la meva vida m’he sentit un «bitxo estrany» i conèixer persones que havien passat per experiències similars a la meva em va fer sentir escoltada i compresa. Per aquesta mateixa norma de confidencialitat que ens protegeix als participants i garanteix, al mateix temps, el bon funcionament del GAM, no puc explicar els temes que es tracten, però puc explicar que es creen espais de complicitat, de compartir preocupacions, d’explicar vivències pròpies perquè necessitem explicar-les o perquè així ajudem a altres persones que estan vivint situacions semblants. I perquè entens que allò que et van dir sobre el teu problema, que era individual, resulta ser un problema col·lectiu que té causes socials.

Al GAM em vaig qüestionar molt tot l’autoestigma que portava a les espatlles durant anys. És a dir, havia interioritzat i fet meu el discurs de l’estigma social (per exemple, que les persones psiquiatritzades som infantils, que no som capaces de fer les mateixes coses que altres persones no psiquitritzades, com estudiar o treballar, que som persones massa sensibles, dèbils … i fins i tot, que som perilloses o violentes). Però gràcies al GAM vaig poder anar elaborant realment la meva història de vida més enllà del que sempre m’havia dit (que els meus problemes tenien un origen biològic i hereditari i que l’únic tractament era la medicació). Vaig poder entendre perquè als tretze anys vaig tenir una depressió major, quines violències vaig rebre per arribar a aquest punt. I com el tractament violent vers la meva persona, més enllà de la medicació, en aquest moment tan delicat em va fer entrar en la roda de la psiquiatrització i tot el que això implica (menys oportunitats, renúncies pròpies pel mateix estigma social, etc.).

També sé de persones properes que han aconseguit donar-li un sentit positiu a allò que els ha passat, ja que tot allò que han viscut els ha donat un bagatge de coneixement que els pot servir a elles i a altres persones. Sincerament, a mi em costa molt donar-li un sentit positiu, tinc la sensació que em van prendre part de la meva infantesa i adolescència, un moment molt delicat per a la majoria de persones. I que mai sabré com hauria estat jo sense aquesta experiència tan dolorosa durant tants anys i que, avui dia, no tinc superada. Això em causa molta ràbia, un factor que m’empeny a seguir lluitant, però, per altra banda, considero que no és bo viure amb ràbia. En algun moment hauré de mirar-la als ulls, perdonar i perdonar-me.

Al GAM sovint té lloc l’efecte mirall. És a dir, et veus reflexada en una persona que ha passat per situacions o vivències semblants a les teves i les ha superat. I això et dona molta esperança de cara a recuperar-te. Una esperança que, en general, abans ningú t’havia donat.

Dels GAM en els quals he participat m’ha marcat especialment en positiu pertànyer a un GAM de dones. Als GAM no mixtes de dones i amb perspectiva de gènere he pogut reflexionar sobre el lloc que ocupem les dones psiquiatritzades en una societat heteropatriarcal en la qual des de petites se’ns educa en els rols de gènere i com això afecta la nostra salut emocional. Els estereotips que s’associen a ser dona són la debilitat, submissió, indefensió, preocupació pels altres, dependència, elevada emotivitat, inseguretat, rol de cuidadora, etc. No és estrany que aquests estereotips, que són resistents al canvi, comportin un biaix sexista en alguns professionals de la salut mental, diagnosticant les dones sobretot de depressió i ansietat. Sovint, les dones patim actituds de sobreprotecció, paternalisme o pessimisme respecte a la nostra recuperació per part dels professionals a causa del doble estigma (ser dona i tenir un diagnòstic en salut mental) i podríem afegir-ne d’altres (tenir una orientació sexual no heteronormativa, ser migrant, etc.).

També passa que a les dones ens sobremediquen més a causa d’aquest biaix sexista, ja que alguns professionals de la salut mental interpreten que les dones som més fràgils i disposades a emmalaltir.

Per últim, m’agradaria destacar que ha sigut en el GAM de dones on he sentit una complicitat i solidaritat (sororitat) més grans entre iguals. On he expressat preocupacions que no m’havia atrevit a verbalitzar en grups mixtos. En el meu cas (no puc parlar de les companyes pel tema de la confidencialitat, però sí que puc parlar de mi) m’ha permès parlar de temes que moltes vegades es deixen de banda per la societat en què vivim, en la qual els temes que afecten les dones sembla que no tenen tanta importància. Des de la síndrome premenstrual, qüestionar-me els estereotips de gènere (ser mare), els estereotips de bellesa que m’haurien pogut dur a patir un trastorn de la conducta alimentària (TCA), la desvaloració de la identitat de la dona i invisibilitat, i més quan ets una dona psiquiatritzada. He après molt de les meves companyes de GAM i sento que surto enfortida d’aquesta experiència tant col·lectiva com personal al mateix temps. M’emporto molt bons records de les companyes, de situacions divertides, d’alegrar-nos dels progressos d’alguna companya que ho estava passant malament i que sents que poses el teu granet de sorra ajudant-la amb la teva experiència, i de les moltes vegades que m’he sentit acompanyada i he sentit aquestes abraçades en forma de paraules a través de la pantalla, en temps de pandèmia.

Aquest testimoniatge és possible gràcies a ActivaMent.

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 16 de novembre de 2021
Darrera modificació 30 de gener de 2024

Destaquem