La dona amb TDAH, la gran desconeguda

Cada vegada que escric sobre ser dona amb trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH), en algun moment comento com n'és de difícil ser dona i puntualitzo que ser-ho amb TDAH ho és encara més. Així que no em resistiré a aquest impuls, per diversos motius: en primer lloc, perquè tinc TDAH i la impulsivitat pot amb mi i, en segon lloc, perquè és cert. Ser dona i tenir TDAH és una combinació perillosa, ja que les implicacions per a nosaltres són molt més greus i estan menys investigades i diagnosticades que en els homes.

La prova més evident és que, històricament, la prevalença en la infància ha estat d'una nena per cada tres nens, encara que en l'edat adulta aquestes xifres s'igualen, evidenciant un clar retard en el diagnòstic en les nenes i les adolescents. De fet, l'edat mitjana per al diagnòstic en els homes és de 7 anys, davant de la de les dones, que és de 38 (INECAP). Moltes no són conscients de la seva condició fins que arriben a l'adultesa, i és llavors quan van a la consulta, en sentir-se desbordades o en trobar respostes als seus problemes a través del diagnòstic dels seus fills, perquè identifiquen patrons i comportaments similars entre tots dos. Així que, sí, ser dona amb TDAH és realment complex. Però per què és així?

M'han diagnosticat TDAH d'adult; ara què?

Llegeix més

Les dificultats en el diagnòstic del TDAH femení

Aquest diagnòstic tardà no és només una qüestió de desconeixement, sinó que està directament relacionat amb les diferents manifestacions dels símptomes entre homes i dones. El TDAH de les nenes passa desapercebut perquè tenen major probabilitat que els nens de participar del subtipus inatent, enfront del subtipus hiperactiu dels homes, que és el que resulta més disruptiu, més molest i que fa que saltin les alarmes indicant que hi ha alguna cosa que no va com hauria d'anar

Ser dona i tenir TDAH és una combinació perillosa, ja que les implicacions per a nosaltres són molt més greus i estan menys investigades i diagnosticades que en els homes.

D'altra banda, les dones desenvolupen estratègies de compensació, la qual cosa es tradueix en una probabilitat menor de fracàs escolar i de problemes de conducta, més facilitats per tenir i mantenir una bona feina o gestionar correctament la casa i la família. Pot semblar senzill, però la veritat és que aquest aparent èxit en la gestió dels símptomes ens passa una factura molt alta, ja que requereix un esforç sobrehumà per passar desapercebudes i intentar encaixar.

D'altra banda, quan les dones decideixen anar al metge, la majoria de les vegades es tenen més en compte les comorbiditats associades al TDAH que el mateix trastorn. Les dones presenten índexs més alts de depressió, ansietat, trastorns de l'humor i dificultats cognitives. Amb tantes opcions, qualsevol combinació d'aquests problemes comòrbids crea un quadre diagnòstic realment complex.

Sense oblidar que el sistema endocrí influeix notablement en l'aparició i la intensitat de la simptomatologia. Les fluctuacions que experimentem en la secreció d'estrògens durant el nostre cicle tenen un pes important en l'alteració de la producció de dopamina. Això afecta a la naturalesa i intensitat dels símptomes i provoca estats de més irritabilitat i impulsivitat. Una nena en la pubertat experimenta un augment significatiu dels nivells d'hormones sexuals com ara l'estrogen i la progesterona, la qual cosa comporta un empitjorament dels símptomes, sobretot, de la impulsivitat i la inatenció, que se sol atribuir de manera simplista al període sense entendre que el TDAH juga un paper important en aquest drama. I el mateix passa durant la menopausa, període en el qual els símptomes es multipliquen, encara que, en aquest cas, per tot el contrari, és a dir, per una caiguda dels nivells d'estrògens.

Anna

Persona afectada per un TDAH

«Estic orgullosa i feliç de tot el que he aconseguit a la meva vida»

Ver testimonio

El biaix de gènere

I, d'altra banda, hi ha un problema evident de rols i de gènere, ja que la nostra societat posa en les dones expectatives més exigents en l'ambit escolar, professional o personal que als homes, i moltes no arriben a complir amb aquestes demandes, ja que tenen una condició sense diagnosticar.

A tot això, cal sumar-hi el biaix de gènere, favorable als homes, ja que el seu diagnòstic té un pes desproporcionat en comparació amb el diagnòstic de les dones. Fins fa relativament poc temps es donava per fet que el TDAH era un trastorn només present en els homes. Això era així per la manera en què es valoraven els casos, ja que no es tenia en compte que els símptomes es manifestaven de manera diferent en les dones.

La nostra societat posa en les dones expectatives més exigents en l'àmbirt escolar, professional o personal que als homes, i moltes no arriben a complir amb aquestes demandes, ja que tenen una condició sense diagnosticar.

El biaix sexual ha implicat que històricament s'afavorís als subjectes de recerca masculins sobre els femenins en molts trastorns mèdics i mentals, fins i tot que s'exclogués les dones dels assajos clínics. Per tant, aquest biaix contribueix a diagnòstics erronis i a la falta de focus en les manifestacions femenines del TDAH enfront d'una importància excessiva als símptomes masculins.

Com es manifesta el TDAH en les dones adultes?

Aquesta presentació diferent dels símptomes té implicacions en la vida diària de les dones. Aquestes són algunes de les més disruptives:

• Dificultat per a la gestió del temps i l'organització.
• Oblits freqüents.
• Problemes de concentració.
• Baixa autoestima.
• Més sensibilitat emocional, estrès, ansietat i depressió.
• Fatiga crònica.
• Alts nivells de perfeccionisme, autoexigència i procrastinació.
• Problemes en les relacions socials i interpersonals.

El dia a dia amb TDAH

Llegeix més

Conseqüències de la falta de diagnòstic

L'absència de diagnòstic o el diagnòstic erroni comporta greus conseqüències. Les dones amb TDAH no diagnosticat tenen més probabilitats d'experimentar problemes físics, emocionals i en diferents àmbits de la vida, com ara:

• Depressió, ansietat o trastorns de personalitat.
• Inestabilitat emocional.
• Baixa autoestima.
• Insomni.
• Frustració.
• Viure una situació de divorci.
• Formar famílies monoparentals.
• Tenir poca formació.
• Estar subempleades o aturades.
• Obesitat i fibromiàlgia.
• Estrès constant a causa de la dificultat en el maneig de les demandes de la vida quotidiana.
• Menys esperança de vida per culpa dels accidents o els pensaments suïcides.

El diagnòstic és el punt d'inflexió. Posar nom al que ens ha acompanyat durant tota la vida. Implica també un tractament multidisciplinari que requereix d'una combinació de medicació, psicoeducación i suport familiar i social. La medicació pot ajudar a regular els neurotransmissors, però també és fonamental proporcionar les eines per a la gestió diària dels símptomes.

El diagnòstic aporta respostes que ens ajuden en l'acceptació de la nostra condició, en l'autoconeixement i en la possibilitat de desenvolupar els aspectes positius del nostre TDAH.

Afortunadament, els diagnòstics estan augmentant entre les dones adultes i, podria afirmar-se que s'han duplicat des de 2020 (Lynch, 2024), cosa que no significa que el TDAH estigui de moda o sobrediagnosticat, sinó que a poc a poc la medicina té en compte la nostra realitat. Malgrat tot, continua sent imprescindible derrocar els prejudicis, augmentar la formació en els professionals de salut i entendre les diferències de gènere per aconseguir un futur més inclusiu i comprensiu per a nosaltres.

En definitiva, el diagnòstic a temps de TDAH és el pas inicial perquè les dones reverteixin el seu procés vital, ja que ens ofereix una explicació neurobiològica de per què les coses són tan difícils per a nosaltres i posa al nostre abast les estratègies per ser propietàries de la nostra neurodivergència.