El futur de les cures passa per l’abandonament de les mesures restrictives

El Parc Sanitari de Sant Joan de Déu de Sant Boi de Llobregat és el primer centre de salut mental d’Espanya que ha obtingut l’acreditació Libera-Dignos, atorgada per la Fundació Cuidados Dignos. Aquesta acreditació certifica l’ús gairebé residual de les contencions mecàniques a les unitats d’aguts i subaguts de psiquiatria del centre. Concretament, a la unitat de subaguts, des del 2019 no s’ha realitzat cap contenció mecànica ni química i, a la unitat d’aguts, la prevalença de les contencions és inferior al 0,9% dels casos atesos.

Amb la Dra. Anna Urrutia al capdavant, la Fundació Cuidados Dignos promulga el canvi de paradigma pel que fa a les cures promovent-ne una nova gestió que respecti la dignitat i els drets de les persones, amb una atenció centrada en la persona.

La Norma Libera-Care proporciona les regles que s’han de seguir per garantir la rigorosa gestió de les subjeccions restrictives i la possibilitat d’eliminar-les en l’organització que la implanta. L’acreditació Libera-Dignos és la fase d’implantació més elevada de la Norma.

Aquest canvi de paradigma respon també al preàmbul de la Convenció Internacional sobre els drets de les Persones amb Discapacitat. Allà, els Estats que la van firmar van acordar una sèrie de principis com el respecte a la dignitat de la persona, a la seva autonomia i participació, el respecte a la diferència, el dret a la igualtat d’oportunitats, etc.

Escoltar les persones usuàries i el seu patiment

Les persones que atenem les persones i gestionem cures als recursos d’hospitalització de salut mental, apostem per l’ús d’alternatives per evitar l’ús de qualsevol mesura restrictiva.

Els que portem molt de temps treballant en aquest àmbit sentim que els plantejaments per tenir cura que vam conèixer anys enrere són antitètics amb la nostra funció de tenir cura i acompanyament. I els que s’acaben d’incorporar a aquests serveis, parteixen d’una visió i ètica del patiment humà des del qual, simplement, no contemplen l’ús de mesures restrictives.

Les persones amb problemes de salut mental directament afectades per aquestes mesures cada cop són més i estan més ben organitzades, han alçat la seva veu i, malgrat que no m’agradi reconèixer-ho, no hem estat els professionals sanitaris els primers a tenir-la en compte. Poques persones els van preguntar què van sentir quan van patir en primera persona una mesura restrictiva, però algun de nosaltres sí que ho va fer.

Com a infermer de salut mental, però més encara per la meva escala de valors personal, vàlida per a la vida mateixa o per a la cura dels altres, ser sensible vers els altres em fa millor coneixedor de la seva circumstància i per tant, més influent en ella.

Considero que el coneixement és la base fonamental del creixement i del canvi. S’ha de conèixer la vivència personal de l’altre, malgrat que et puguin xiular les orelles, i també tenir un coneixement de tipus acadèmic que argumenti la visió del professional a cada moment. Potser abans no hi havia moltes publicacions que oferissin altres models de com tenir cura, més enllà d’experiències de cura innovadores de molts anys enrere i la progressiva incorporació de noves categories professionals que busquen l’ocupació significativa de l’usuari.

Progressivament, l’intercanvi de coneixement entre professionals i institucions, però també el reconeixement de les persones usuàries i el seu patiment, ha incrementat la base teòrica pràctica fonamental d’allò que ha de constituir el futur de l’atenció sanitària en l’àmbit de la salut mental.

Conceptes com l’abordatge verbal desescalador, cures ambientals, cures d’infermeria de caràcter preventiu i educatiu com per exemple claus d’autogestió emocional i abordatge dual de les crisis, els plans terapèutics compartits amb la persona usuària, i molts més, han de ser fonaments futurs de millors de la pràctica infermera en salut mental. Especialment els plans terapèutics compartits: comptar amb la participació activa de la persona quan la situació clínica ho permeti i així anticipar-nos de mutu acord a potencials futures disfuncions i  desavinences quan no hi hagi estabilització i es requereixi un abordatge més dirigit i menys compartit.

Actualment, moltes institucions estem immerses en aquest procés de canvi metodològic cap a la persona i la seva experiència. No és fàcil, però l’esforç val la pena per la millora que això significa en aspectes tan importants com la dignitat, la humanitat i les cures de la persona. No podem reconsiderar abordatges passats com les restriccions com una primera elecció. Ni tan sols com una opció.

Per tant, i a tall de conclusió, serà transcendental seguir escoltant la veu i l’opinió de la persona usuària, ja que és la figura experta en primera persona. A més, convé definir el futur de les polítiques sanitàries en salut mental i, a menor escala, dels plans de cures i tractament, de la mà de la persona usuària. Una definició que haurà d’incorporar totes les revisions legals i ètiques que es duguin a terme en clau global o territorial i que, simplement, busquen aprofundir en la consideració dels drets fonamentals de les persones, amb diagnòstic o sense. Persones abans de res.