«M'odiava tant, que sentia que mereixia aquest dolor»
Tinc 21 anys i, encara que ara començo a descobrir qui soc i què m'agrada, puc dir que he recorregut un camí llarg i complex.
Des de petita vaig ser una persona tímida, amb dificultats per encaixar. Vaig créixer en un entorn que no m'agradava, en una urbanització amb un ambient que em resultava hostil. Això em va portar a aïllar-me, a no socialitzar, a sentir-me diferent.
La meva relació amb la salut mental va començar molt aviat. Als 8 anys vaig tenir el meu primer atac d'ansietat. Va ser al cinema, mente veia Iron Man amb el meu pare. Vaig sentir que em moria, no sabia què em passava. Em van portar al psicòleg, però quan van insinuar que el problema podia estar a casa, van deixar de portar-m'hi. Des de llavors, vaig viure amb aquesta ansietat sense nom, sense eines, sense ajuda.
En l'adolescència tot es va intensificar. Em sentia fora de lloc, no volia fer el que feien els altres, però m'hi sentia obligada. No m'agradava, em comparava amb les altres persones i només em veia defectes, m'odiava i, fins i tot, vaig passar un estiu sense sortir de casa perquè em sentia massa lletja. Llavors només podia mirar cap a fora i no cap a dins meu. Als 14 anys, una pedagoga de l'institut em va dir que el que em passava era que estava en «a l'edat del pavo». M'ho vaig creure i vaig continuar empassant-m'ho tot.
Em sentia fora de lloc, no m'agradava, em comparava amb els altres i només em veia defectes, m'odiava.
Quan tenia quinze anys, tot es va trencar. Em van operar de la cama i vaig haver d'estar dos mesos al llit, però just després va arribar el confinament de la COVID. Vaig passar nou mesos tancada a casa, amb una relació molt tibant amb els meus pares, i, quan va arribar el moment de tornar a la rutina, ja no podia aixecar-me del llit. No volia viure. Va ser llavors quan ma mare, per primera vegada, es va bolcar a buscar ajuda professional.
T’autolesiones? Explica-ho i demana ajuda
L'autolesió com a manera de sobreviure
Vaig començar a autolesionar-me quan tenia quinze anys. Durant aquest temps, l'autolesió va ser la meva manera de sobreviure. M'odiava tant, que sentia que mereixia aquest dolor. Em sentia frustrada, inútil, atrapada… I quan em feia mal, encara que fos per uns segons, sentia alleujament, era com si tot desaparegués per un instant. Després, clar, venien les conseqüències: les marques, el control, la pèrdua de llibertats. Però en aquell moment, res d'això m'importava.
Sé que des de fora costa entendre-ho: Per què algú vol fer-se mal? Però és com una addicció, saps que no és bo, però el teu cervell només recorda aquest instant de pau i, quan tornes a sentir-te malament, recorres a l'única cosa que saps que funciona.
Em sentia frustrada, inútil, atrapada… I quan em feia mal, encara que fos per uns segons, sentia alleujament, era com si tot desaparegués per un instant.
La veritat és que deixar d'autolesionar-me va ser el més difícil que he fet mai i vaig necessitar ajuda per aconseguir-ho. No va ser d'un dia per a un altre: vaig passar de fer-ho cada tres dies, a cada quinze, després cada vegada menys. El que més em va ajudar va ser trobar motius per resistir a aquesta espècie d'addicció: «Si m'autolesiono, perdré les llibertats que he guanyat, tornaré a estar controlada, revisada, tancada».
També vaig començar a provar coses que abans em semblaven absurdes i que després van resultar útils: fer exercici, dutxar-me amb aigua freda, sortir a caminar, cuinar. Al principi no tenia ganes de res, però m'obligava. A vegades només pensava: «parlaré amb la meva germana», i aquest pensament em salvava, em distreia i m'allunyava de l'impuls.
Estic preparat per deixar d’autolesionar-me?
Aprenent qui soc i qui vull ser
Avui fa més d'un any i mig que no m'autolesiono. Ni una esgarrapada, ni un pessic, ni una marca. Quan em venen pensaments, els reconec, però no m'espanten, perquè ja no tenen poder sobre mi. He après a plorar quan ho necessito, a sortir a respirar aire, a cuinar, a caminar, a ocupar la meva ment. Continuo tenint un trastorn de salut mental, i sé que haig de cuidar-me, però he après a conviure amb ell.
Així que, si estàs passant per una situació similar, vull dir-te que no serà fàcil, que no serà ràpid, però serà. No et comparis amb ningú, no et posis terminis. I, sobretot, demana ajuda totes les vegades que ho necessitis.
Avui em sento forta, no perfecta, però forta. I si alguna cosa he après és que no haig d'avergonyir-me del que he viscut, al contrari, encara que hagi estat dur, li estic traient tot el profit que puc.
Telèfon de l'Esperança 93 414 48 48
Si pateixes de soledat o passes per un moment difícil, truca'ns.
La Inés sempre va voler ser pilot d'avió, però va haver de deixar el batxillerat després d'una època en què la depressió va ocupar tot el seu espai vital. Recorda el seu primer episodi d'ansietat als vuit anys, la seva adolescència sense voler sortir de casa i els moments en què va trobar en l'autolesió una aliada perversa de qui li va costar molt desfer-se.
Ara, segons ens explica, està descobrint qui és i qui vol ser, recuperant tot el temps que va quedar paralitzat anys enrere. Està estudiant administració i esperant que l'acceptin en un grau mitjà de tècnica en emergències sanitàries. Li encanta llegir, ara que es pot concentrar, comparteix la vida en parella i continua treballant en aquest llarg procés de la recuperació.
La Inés ha volgut compartir la seva experiència i les seves reflexions amb nosaltres, com ella diu, sense avergonyir-se de tot el que ha viscut, des de la persona que encara s'està redescobrint.
Destaquem
