«L'esport millora la nostra visió de nosaltres mateixos, dels altres i de la vida»

Tothom coneix l'esport des de petits; ja sigui perquè es juga des de l'escola a l'hora de l'hora del pati o bé perquè el comencem a veure a la televisió. Almenys ja sabíem a molt primerenca edat que existien els esports i els esportistes. A mi em va començar a interessar veure i escoltar partits de futbol sobre els 11 anys i jugava amb alguns amics.

A Educació Primària es practicava bàsquet o alguna activitat, com a natació, però realment no m'agradava gaire l'Educació Física ni a Primària ni a l'Educació Secundària. No em desagradava, però tampoc m'entusiasmava especialment i encara menys que fos una assignatura obligatòria. És a dir, era una obligació. I això no m’agradava.

En complir els 16 anys, la meva timidesa infantil va començar a convertir-se en un trastorn obsessiu-compulsiu; no era un diagnòstic clínic, però sentia moltíssima ansietat, fòbia social entre els meus iguals i aïllament, temors i angoixa psicològica.

Gairebé per casualitat un bon dia em vaig posar unes sabatilles esportives i me'n vaig anar a córrer. I em va agradar; disminuïa la meva ansietat i em feia sentir físicament i psíquicament molt bé. Vaig començar a practicar esport regularment. Aquests primers 15 minuts es van convertir en hores i hores corrent cada setmana.

Fa 32 anys que practico atletisme, llarg fons, a totes les superfícies: asfalt, muntanya i pista. És impossible comptar tots els quilòmetres que he arribat a recórrer, però he fet una dotzena de maratons, 63 mitges maratons, unes 225 carreres de fons i fins i tot les 24 hores d'Ultrafons a pista de Can Dragó (Barcelona), el 2018.

En el moment que em van diagnosticar un trastorn de salut mental, amb un trastorn d'ansietat generalitzada, TOC i fòbia social, em vaig bolcar a la pràctica d'esport. A més de l'atletisme, em vaig llançar a practicar futbol sala, futbol 7, bàsquet i tennis. El meu particular recorregut amb aquestes disciplines esportives és extens. Als més de trenta anys d'atletisme he anat sumant experiències: 14 temporades de futbol sala i futbol 7, 12 anys de bàsquet i bàsquet 3x3 i 4 temporades de tennis.

Com podeu veure jo concebo la vida i visc a través de l'esport. Puc fer altres coses i les faig; tot i això, l'esportista preval. És una filosofia, una manera de ser i estar. Una manera també de compartir, comprometre't amb altres, ajudar-los i gaudir tots plegats. Emocionar-se, riure i plorar si cal.

Trobar a l'esport una filosofia de vida

Amb el futbol sala em vaig iniciar el 2008 quan vaig entrar al Servei de Rehabilitació Comunitària (SRC) de l'Associació AREP, on vaig estar fins a l'any 2013, quan vaig rebre l'alta. Allà, començo a jugar a la Lliga de SRC's a l'equip de futbol sala de l'AREP, encara que no era el meu primer contacte amb el futbol sala. Uns anys abans vaig arribar a entrenar un equip d'alevins de futbol sala d'una escola de Mataró. Paral·lelament vaig començar a participar en tornejos de Bàsquet 3x3 i Bàsquet 5, inclusius amb AREP l'any 2011. El 2013 passo a jugar a futbol sala a nivell de club social amb l'equip de la Fundació Marianao fins a l'any 2014.

I des del 2014 fins avui jugo a futbol sala a la inclusiva Lliga Esport i Salut amb l'equip Los Rayos (Club Social Cap Endavant; vinculat a AREP, el meu club, i CPB).

Sense deixar de practicar futbol sala i curses de llarg fons atlètic, segueixo des del 2011 amb el bàsquet, fent un pas més el 2018, passant a l'equip FC Martinenc Altres Capacitats. Amb aquest equip vam disputar la Lliga ACELL de persones amb limitacions la temporada 2019-2020, encara que la pandèmia va forçar la seva parada el març del 2020.

Aquell mateix any se celebra una cita important per a mi: em seleccionen per jugar amb l'equip d'Espanya al Mundial Dream World Cup de Salut Mental a Roma, un torneig mundial de futbol sala on participen nou seleccions de tres continents diferents. Aquest mateix any, i fins avui, començo a practicar tennis al Reial Club de Pol de Barcelona, ​​a través de clubs socials.

Jo em sento un esportista. Per mi, l'esport és cultura, valors, salut, vida, cos, ment i esperit. Així és d’important l'esport per a mi. És integració psicosocial, adrenalina, endorfines, competició, amistats, aprenentatge, autosuperació i autoestima. Una mirada determinada i bonica de veure la vida; sempre sabent guanyar i perdre.

Independentment del resultat, si practiques esport ja has guanyat en tot!

L'esport té la virtut de treure'ns del llit, de la depressió, de l'aïllament, ens fa integrar-nos socialment, compartir espais i aficions. A través de l'esport millora la nostra visió de nosaltres mateixos, dels altres i de la vida. Ens ajuda a tenir relacions socials sanes, a fer amics, cosa que a mi sempre m'ha constat molta feina.

L'esport és el nostre mestre i alhora som els seus deixebles; que aprenem a viure millor i gaudim més.